Jazz per bulerias

Diego Amador i David Pastor al Jamboree //Xavier Puig

Xavier Puig.- El pianista Diego Amador i els seu trio es trobaven dijous al Jamboree amb el trompetista David Pastor per donar el tret de sortida a una sèrie de sis concerts on conflueixen la mestria del  jazz amb l’essència flamenca. El local es va omplir de públic per escoltar l’estrena de la formació. Sota la llum tènue i calida que caracteritza l’ambient del Jamboree, es deixaven escoltar de boca del assistents les grans espectatives que aixecava la presentació del duet Amador – Pastor.

Abans de començar el concert, Pere Pons, programador de la sala, va destacar la trajectòria del pianista sevillà a la catedral barcelonina del jazz. En ella trobem els orígens de la formació que es presentava. Tot plegat ve de la voluntat de les dues parts de repetir la reeixida experiència, també impulsada per la mateixa sala, en que el músic andalús va compartir escenari amb el saxofonista Llibert Fortuny.

Així doncs, la nova conexió sud-est obria la nit amb grans expectatives. Un primer tema enèrgic combinant tumbaos de piano amb solos de trompeta explorant els registre més aguts i les cadències pròpies del flamenc va ser tota una declaració d’intencions. Per si no n’hi havia prou, Amador s’atrevia amb breus fragments vocals que transportaven a l’escenari el seu llinatge gitano.

L’espectacle va continuar amb 4 temes més que anaven fluctuant entre compasos amb més aire i d’altres més calmats. Aquí és on es deixaven entreveure petits detalls de talent tant per part del baixista Jesús Garrido com del jove bateria Diego Amador fill. Aquest últim, nerviós i poc encertat en els primers compasos del concert, especialment en els solos, va tenir la oportunitat d’explotar totes les seves virtuds en un tercer tema on el compàs més tranquil li va concedir la calma necessaria per demostrar que forma part del trio del seu pare per meritis pròpis.

Després d’això, un quart tema va acabar d’entregar a la formació la benedicció del públic. És cert que en alguns moments es va deixar entreveure la manca d’assaig, no s’havien trobat fins una dia abans de pujar a l’escenari, però en el món de la música, quan la materia primera i l’experiència s’ajunten un parell de mirades fan que tot vagi sobre rodes. Tant és així que,  després d’un cinquè i teòric últim tema trepidant i ple de solos on els músics van presentar totes les seves credencials, el públic va forçar un bis.

“Per acabar, farem una buleria” deia Amador abans de tornar a asseures al piano per acabar la festa tal i com mana la tradició gitana. Amb el trio en la seva salsa, a Pastor li va caldre el màxim esforç per sortejar amb èxit les dificultats de l’endimoniat compàs de dotze temps . El seu gran encert, al llarg de tot el concert,  no renunciar a la seva manera de tocar i buscar els espais comuns, atrevit-se a  compaginar els dos estils.

El mateix trompetista, acabat el concert, va explicar que el fet que toquessin molt d’oïda i amb mirades li va facilitar el tocar amb la resta del trio. Pastor va demostrar la seva admiració cap al pianista i va explicar que quan li van proposar de seguida va acceptar. “Es com si et truques per tocar amb ell Chick Corea, no t’hi pots negar”  declarava Pastor.