Jazz, cobla i poesia

New Catalan Ensemble & Andrea Motis i Joan Chamorro a l'Auditori //Xavier Puig

New Catalan Ensemble & Andrea Motis i Joan Chamorro a l’Auditori //Xavier Puig

Xavier Puig.- La sala dos de l’Auditori es va omplir fins dalt per escoltar la New Catalan Ensemble acompanyada del saxofonista Joan Chamorro i la veu d‘Andrea Motis. Silènci sepulcral pròpi d’ambients més pròxims al clàssic que no a l’atreviment de posar la sonoritat de la cobla al servei del jazz i la poesia. Aquesta era l’aposta de la nit, poetes de la casa i sonoritats de la costa est dels EUA.

La tenora, el tible i la resta de la formació de cobla donaven el tret de sortida amb un tema inicial per posar l’espectador en context. “Pensatiu vora el foc/ ets finestra de la nit” resava Sartre de rec. Amb aquest poema de Casasses apareixia en escena una Motis més introspectiva del que ens té acostumats, més tímida, concentrada. Només es deixaria anar amb els estàndards, un registre més còmode per ella i uns idiomes, l’anglès i el portuguès, amb una sonoritat que la seva veu agraeix molt més que no pas el català.

Arribava el torn del Poeta de la Llum i la jove cantant reconeixia haver demanat a Joan Diaz, el compositor, que inclogues Tot l’enyor del demà al repertori. Havia conegut el poema de Papasseït a l’escola i el cantà amb la tendresa dels infants. Tema tranquil que acabaria amb un solo de trompeta a càrrec de David Pastor. Coses que es diuen de Sebastià Alzamora, a ritme de bossa i els músics cridant el Gol de Manuel Forcano deixaven pas a un homenatge al difunt Gabriel Ferrater i els somriures entre els versos de Kore.

Joan Margarit, assegut entre els assistents, escoltaria que la banda sonora del seu Hotel Marriot sonava a piano i flauta travessera, a contrapunts de tenora, al saxo soprano d’Andrea Motis i al relleu que li agafaria David Pastor amb un darrer solo de trompeta que donaria aires més jazzístics a un tema que s’havia casat més amb els sons de la cobla. Aquest teu aire de Montserrat Abelló i Sol de Joan Vinyoli, acompanyat de l’arpegiat de la guitarra elèctrica de David Soler, tancaven el repertori pel que fa a poemes.

Només quedava un darrer standard, My favourite things on la veu de Motis brillaria com encara no ho havia fet fins ara, la jove cantant es movia còmode per l’escenaria al compàs del solo de Chamorro i intentava, sense massa èxit, fer cantar el senyorial Auditori amb petites melodies. Després, aplaudiments, els músics sortien de l’escenari i ella mateixa esperonava al públic a demanar un bis.

Dos clàssics dels clàssics tancarien la nit. Andrea Motis defensaria amb força l’arxiconegut Summertime i ompleria de melancolia l’escenari amb la seva interpretació del Corcovado de Tom Jobim. Ara sí, aplaudiments, salutacións i una despedida amb bon sabor de boca, tant per aquells que s’havien acostat a escoltar la veu de Motis com per els curiosos que s’havien atansat per degustar l’experimentació del jazz que sona a cobla.

Tots els poemes musicats es poden llegir en un recull al web de la formació.

Advertisements

One comment

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s